Guillem Barceló va ser portaveu de l'Assemblea de Docents.
Què va significar la gran manifestació del 29 de setembre de 2013?
Una gran demostració de dignitat com a poble que no hem sabut aprofitar prou per impulsar una major cohesió social. Va ser una manifestació en suport a una vaga indefinida dels docents (no ho oblidem), però també un «fins aquí podíem arribar».
Quines creus que varen ser les principals claus per aconseguir una mobilització tan massiva?
Havien estat dos anys de tensionar la vida política, de retallades al sector públic, d'un decret de mesures urgents que deixa mil docents a l'atur. I després l'atac més simbòlic a l'educació, a la llengua. En aquest context es gesta una vaga indefinida en la qual només crèiem els docents (ni polítics ni sindicats la veien possible). L'aposta d'una lluita radical, honesta i enormement social de cop va generar una solidaritat entre les associacions de famílies, entre la gent del carrer, en l'alumnat. La vaga es va socialitzar en pocs dies i tothom hi participà d'una manera o altra. Aquesta equació és la que crea l'efecte multiplicador. No hi ha fórmules màgiques, es va produir així i punt. No sabíem que passaria això, només sabíem que crèiem en la lluita que havíem iniciat.
Què va representar per a tu, a nivell personal, tota aquella mobilització?
Uns moments únics, irrepetibles, sobre tot els de les assemblees massives que vàrem viure. Sentir-te part d'una comunitat que estava donant una mostra de dignitat col·lectiva. Poder anar amb el cap alt sabent que fèiem el que havíem de fer.
Creus que les polítiques desenvolupades pels governs progressistes varen respondre a les demandes d'aquelles mobilitzacions?
Honestament pens que no. El relleu polític a Bauzà va tenir por de no poder controlar tota aquella força. És força habitual en una part de l'esquerra voler adormir els moviments socials que has utilitzat de trampolí. Ho vàrem veure a Educació, com ràpidament es va cercar i preferir l'enteniment amb els dirigents sindicals, aprofitant la desmobilització posteleccions, i que l'Assemblea de Docents passàs a ser un record quan abans millor.
Com valores la situació actual, amb la perspectiva d'aquests deu anys?
Durant els darrers vuit anys s'han recuperat les retallades molt lentament, mentre s'anaven acumulant problemes nous. Saturació, manca d'infraestructures, una pandèmia i una nova llei ficada amb calçador. I en la qüestió de la llengua a l'escola hi ha hagut molta inacció. No hi ha hagut atac, però sí deixar les coses a la inèrcia. Això ens aboca a una situació molt perillosa i fràgil actualment.
Haurem de tornar a treure les camisetes verdes?
Potser millor canviar el color, el verd ens l'han embrutat. Però caldrà parlar molt als claustres i estar atents. Alguns dels nous docents visqueren la vaga com alumnes i vull pensar que qualque cosa queda dins l'imaginari col·lectiu.
