Amenaces, detencions arbitràries, tortura, invasió de la privacitat o, fins i tot, assassinats. Són violacions dels drets humans a les quals s’enfronten milers de persones que són forçades a fugir dels seus països d’origen a causa de la seva orientació sexual o identitat de gènere. No se’ls concedeix el dret a ser qui són, a viure en dignitat ni a estimar en llibertat. Són migrants que transiten per la cruïlla entre dues paraules: LGTBI i refugi.

Persecució LGTBI:
El delicte de ser
Segons Amnistia Internacional, entre 2008 i el 2014 varen ser reportats 1700 assassinats de persones trans a 62 països del món. O el que és el mateix: un assassinat cada dos dies. A més, un terç dels països de les Nacions Unides criminalitzen les relacions entre persones del mateix sexe, 72 països del món persegueixen l’homosexualitat i vuit Estats la castiguen amb pena de mort. Però no són casos aïllats: segons l’Associació Internacional de Lesbianes, Gais, Intersexuals i Trans (ILGA), la majoria de països del món no té una normativa que protegeixi els drets de les persones LGTBI. De fet, ACNUR estima que només 42 dels 194 països reconeguts per l’ONU concedeixen asil a persones amb temors fundats de ser perseguides per la seva identitat de gènere o orientació sexual.
Però les violències cap aquest col·lectiu van més enllà de les pròpies legislacions o violències d’Estat. A molts països les persones LGTBI pateixen de forma diària discriminació i són objecte de crims d’odi encoratjats per discursos LGTBIfòbics de governants, polítics, religiosos o mitjans de comunicació. Amb tot, les persones LGTBI sobreviuen a molts indrets del món a climes d’intolerància, violència, discriminació i persecució que les porten a marxar de casa seva i cercar refugi a altres indrets del món.

Clarobscurs del refugi
Ginebra, any 1951. Les Nacions Unides aproven la Convenció sobre l’Estatut dels Refugiats, el que es considera la fundació de la protecció internacional dels refugiats. En un principi, la Convenció es limitava a protegir els refugiats europeus després de la Segona Guerra Mundial, però el 1967 el Protocol sobre l’Estatut dels Refugiats es modifiquen les restriccions geogràfiques i s’universalitza la protecció de les persones refugiades. Amb tot, la Convenció defineix qui és un refugiat, en garanteix l’asil i determina les obligacions dels Estats.
L’article 1 de la Convenció defineix un refugiat com «una persona amb temors fundats de ser perseguida per motius de raça, religió, nacionalitat, opinions polítiques, pertinença a grups socials, de gènere o orientació sexual i que, per aquesta por, no pot tornar al seu país d’origen». La Declaració Universal dels Drets Humans, a més, reconeix el dret de tota persona a circular lliurement i a triar la seva residència al territori d’un Estat així com el dret de tota persona a cercar asil a qualsevol país en cas de persecució.
El cert és que la violació als drets humans de les persones per la seva orientació sexual o identitat de gènere constitueix un patró global. Per això, el novembre de 2006 setze experts en dret internacional es reuneixen a una ciutat d’Indonèsia i elaboren els Principis de Yogyakarta, un document que recull els principis per tal d’aplicar el Dret Internacional dels Drets Humans i evitar abusos a persones LGTBI. En total, 29 principis que prometen ‘un futur diferent, on les persones neixen lliures i iguals en dignitat i drets. Al principi 23 es reconeix el dret de tota persona a «procurar asil i a obtenir-lo a qualsevol país» quan tengui temors fundats de patir tortura, persecució o qualsevol altra forma de tracte cruel, inhumà o degradant al seu país d’origen en base a l’orientació sexual o identitat de gènere. Es reconeix, per tant, el dret a l’asil de les persones LGTBI.
Tot i la sensibilització sintetitzada en aquests principis, el cert és que no són un instrument vinculant i la resposta internacional ha estat fragmentària i inconsistent. Adversitat, discursos d’odi i invisibilitat són la tríada per la que la visibilització LGTBI en contextos tan adversos és molt difícil. De fet, segons ACNUR les persones LGTBI desplaçades pateixen un risc superior de mantenir-se invisibles als països d’asil per la por a ser perseguits per agents estatals i no estatals. En paraules del president de l’Associació Catalana d’Homosexuals, Bisexuals i Transsexuals Immigrants (ACATHI), Rodrigo Araneda, «en el cas de les persones LGTBI el fet de ser visibles fa que estiguin en risc no només per l’Estat sinó per les seves pròpies famílies».

Asil LGTBI a l’Estat espanyol
Des de l’any 2009 la llei permet sol·licitar asil a l’Estat espanyol per motius d’identitat de gènere i d’orientació sexual. Uns anys abans, el 2002, ACATHI ja treballava en un buit detectat, precisament, per migrants LGTBI: el de l’atenció a les persones en la seva integritat. En paraules del president d’ACATHI, Rodrigo Araneda, l’organització té una mirada interseccional on «les persones són molt més que una única classificació que ens col·loca al món». La interculturalitat i la visibilitat de les diferents formes de veure la vida i d’estar al món configuren el triangle essencial que basa l’activitat d’aquesta associació que ofereix serveis directes a les persones refugiades LGTBI.
Araneda explica que, una vegada els migrants LGTBI arriben al país d’acollida, és molt difícil confiar en altres persones per la desconeixença del context, ja que no saben si són espais segurs per a ells. En aquest sentit, l’informe CEAR alerta sobre el risc que els migrants LGTBI s’enfrontin a una doble discriminació: per origen racial o ètnic i per orientació sexual i identitat de gènere. Les dades tampoc no acompanyen: l’Informe Anual del 2015 del Defensor del Poble reflectia que el 40% dels delictes d’odi a l’Estat espanyol foren motivats per motius d’orientació sexual i identitat de gènere, mentre un 37% relacionats amb racisme i xenofòbia.
Davant aquesta etiqueta de ‘doble discriminació’, des d’ACATHI treballen un altre concepte: el d’interseccionalitat. «Les persones som més que el nostre origen o la nostra identitat, som múltiples», afirma Araneda. Des de la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR) coincideixen amb aquesta visió i insisteixen en la necessitat de deconstruir els prejudicis i estereotips sobre les persones que migren per motius d’orientació sexual o identitat de gènere. «Hi ha discursos públics i polítics que legitimen la idea a determinats països del món que la diversitat afectiva sexual i de gènere és quelcom exportat des d’Occident», comenta Araneda. «Hi ha prejudicis que tenen a veure amb l’acollida i que van més enllà del rebuig que aquestes persones migrades han tengut als seus països d’origen», afegeix.
Des d’ACATHI observen elements de prejudicis en funció de si les persones són valorades o no d’acord amb el seu origen, el seu color de pell o la seva identitat de gènere o orientació sexual i citen les dificultats que es troben les persones refugiades un cop surten del programa estatal. «El fet que siguin aquí no implica que algú els llogui una casa; el jou de la xenofòbia a l’Estat espanyol és molt gran», explica Araneda.

Resiliències, complicitats i espais segurs
Des d’ACATHI es treballa amb les persones perquè s’empoderin, coneguin els seus drets i evitin l’autovictimització. «Les persones migrants tenen característiques i capacitats que s’han de reconèixer des de que arriben a la societat d’acollida, són supervivents», afirma Araneda. «Nosaltres rescatam aquests elements de diversitat i posam en contacte aquestes persones per tal que formin part d’una xarxa de complicitat entre persones migrades, construïm espais segurs», afegeix.
Davant les discriminacions que han viscut, el sentiment més gran entre els migrants LGTBI és el de l’aïllament davant el món. El paper d’ACATHI és mostrar que hi ha altres persones en la mateixa situació i que les seves capacitats tenen espai. «Les persones que som a l’entitat hem passat per processos migratoris i de refugi i entenem allò que els passa a moltes persones quan se les limita exclusivament a una nacionalitat i a una orientació sexual o identitat de gènere», conclou Araneda.